diumenge, 24 de juliol de 2011

Mimetització

Feia un munt de temps, tant com havia estat fora del poble, que no veia El Pep i la Sílvia, Els recordava de més joves, de molt més joves, quan havien començat a sortir, d'això en devia fer uns vint anys. Els veia arribar de lluny i els anava observant mentre s'apropaven a la terrassa on estava assegut.
El que més em va sorprendre no van ser les lògiques i previsibles empremtes produïdes pel pas del temps, si no el procés de mimetització que el temps i la convivència havia produït en ells. Els vaig veure de la mateixa alçada quan hagués jurat que ell sempre havia estat lleugerament més alt que ella, també semblaven d'una constitució i pes semblants; em va fer l'efecte que els quilos que havia perdut ella els havia guanyat ell. Caminàvem compassadament com si d'una desfilada militar es tractés i fins hi tot juraria que lluïen el mateix model d'ulleres.
Quan estaven suficientment a prop em vaig alçar per a saludar-los i convidar-los a seure per tal de parlar dels vells temps, i va ser aleshores quan vaig ser completament conscient de la magnitud d'aquell progrés mimètic, vaig ser incapaç de trobar cap diferència entre ells dos:
Eren completament iguals i si no hagués estat per la roba no hagués estat capaç de saber qui era el Pep i qui la Sílvia.

02-07-11


2 comentaris:

  1. A la meva avia li havia sentit a dir, quan davant del mirall es veia empetitir: Ai, com ens tornem...
    La teva mimesis però, m'espanta més.

    ResponSuprimeix
  2. Doncs a mi m'ha vingut el cap allò dels vasos comunicants (era així?)... I em sembla que amb els gossos i els seus propietaris també passa :-P
    Salut!

    ResponSuprimeix