dimecres, 8 de juny de 2011

Hamelin

Era una tarda calorosa d'estiu. Els nens jugaven en un parc infantil, hi havia dues colles que s'estaven en un racó, allunyats dels altres: Els primers deurien tenir entre nou i dotze anys, els segons una mica més grans. Mai ningú els havia vist al poble, segur que estaven de colònies o bé d'intercanvi amb alguna escola.
Una nena d'uns cinc anys es va apropar al més alt i ros i li va preguntar:
-Com et dius?
-Em dic Hans.
-D'on sou?
-D'Hamelin, va respondre ell sense pensar.
Va veure que havia ficat la pota quan va sentir les mirades, clavades com claus roents, dels seus companys.
-Del poble del flautista? -Li va tornar a preguntar ella.
-Si, bé d'a prop...
-Així ha estat el flautista el que us ha portat fins aquí?
La cara d'excitació de la nena anava en augment.
-Mama, mama! - va cridar.
En Hans es va acotar, i li va dir a cau d'orella:
-Això va passar fa molt de temps, nosaltres som uns altres nens...
-No pot ser. La meva mama m'ho va explicar ahir. On és el flautista? Per què esteu aquí? I la cova on viviu on està?
-Ja t'he dit que nosaltres no som aquests nens, mocosa de merda!- Li va etzibar el cada cop més nerviós Hans.
Ella ni se'l va escoltar i se'n va anar corrent i cridant pels descosits:
-Mama, mama, son els nens de Hamellin, els del flautista i les rates!!!!
La mare li va tornar a explicar que allò havia passat feia molt i molt de temps, que no era possible que fossin els mateixos nens. Va somriure cap on estava el grup de nanos. De fet si que ho semblaven sortits del conte: vestien d'una manera estranya i tots eren rossos i alts, d'aspecte germànic.
Es va emportar la seva petita mentre intentava convèncer-la que aquests nens eren uns altres nens. La nena no semblava gens convençuda i mentre marxaven anava girant la seva carona cap el cada cop més llunyà grup de nens i nenes rossos.
La mare va agafar més fort la ma menuda de la seva filla i, per fer-li oblidar la seva dèria, li va prometre que tot just arribessin a casa li posaria el dvd de les tres bessones i el flautista.
En Hans es va mirar tot el grup i els hi va dir:
-No em mireu així! Jo pensava que ja ningú explicava la nostra història.

1 comentari:

  1. ... i és que mai les històries es perden, ni que siguin velles, passades, superades. Una simple imatge, una paraula, una cançó les fan reviure del "no-res".

    Visquin els records! Visquin les memòries!

    ResponSuprimeix